CVdatos

Ací trobareu dades curioses i interessants de la nostra Comunitat

Breu Història de la pirotècnia a Espanya


He de començar dient que la història de la pirotècnia a Espanya està encara per escriure i que amb aquestes línies només pretenc realitzar un xicotet "collage" amb retalls extrets de les escasses publicacions que sobre la història dels focs artificials en aquest país s'han editat, lligant-lo amb la història dels focs artificials a Europa.

La invenció de la pólvora negra va suposar, sens dubte, el començament de l'art pirotècnic. Una casualitat va fer que es mesclara carbó, salnitre i sofre. Algun mitjà d'ignició faria la resta descobrint al món un nou material explosiu. Sempre s'ha associat el descobriment a la Xina o l'Índia, si bé àrabs i grecs reclamen els seus drets. La pólvora, des del moment del seu naixement, s'empra en camps tan diversos i antagònics com la medicina, la defensa militar i la diversió.

Els estudiosos de la cultura islàmica han estès la teoria que sustenta la introducció de la pólvora a Occident a través de les vies de penetració àrabs durant els segles XIII i XIV. D'aquesta manera l'entrada de la pirotècnia a la península ibèrica hauria vingut del món musulmà aportant, entre altres, elements com a coets, bombes, traques i llums de colors. Encara sent la teoria més estesa, alguns investigadors consideren que van ser els croats els qui van portar els coneixements sobre la pólvora des de Xina fins a Occident.

Un altre fet innegable és que la investigació destinada a la guerra i a fins militars va permetre el desenvolupament de la pirotècnia, que durant el segle XIV ja té repercussions documentades en l'àmbit festiu. Hi ha informes d'aqueixos segles parlant d'experiments i pràctiques amb coets. Roger Bacon, a Anglaterra deixa escrita en clau la composició de la pólvora. Jean Froissart, a França va descobrir que el vol dels coets era més precís i exacte si es llançava des d'un tub.

També en el segle XV la ciutat de València delimita zones del nucli urbà on es permet la fabricació i venda de pirotècnia. Es té constància de l'existència de tallers i botigues als carrers de Porta Nova i Trenc, fins al punt que la ciutat de València ha de dictar prohibicions que afecten ambdues activitats.

La pirotècnia festiva fa la seua aparició durant el Renaixement europeu, sent Florència el centre d'aquesta activitat. Sorgeixen dues escoles diferenciades en el món de la pirotècnia. Per un costat la italiana amb base a Florència i Bolonya, que posa el seu èmfasi en la fabricació dels artificis i per un altre l'alemanya amb base a Nuremberg preocupada més per la investigació química. Mentre al nord els focs s'ofereixen per si sols, en el sud les peces adornen una gran estructura arquitectònica ( la "maquina") que a la nit final és il·luminada amb focs d'artifici. És possible siga aquest l'origen de l'expressió espanyola "castell" per a referir-se a una sessió de focs artificials. Les "màquines" han perviscut, en formes més o menys evolucionades, fins ben entrat el segle XX.

Des d'Europa la pirotècnia viatjarà a Amèrica.

Paral·lelament en l'Espanya del segle XVI els poders públics decideixen intervenir en la reglamentació pirotècnica. El rei Carles V d'Espanya decreta les primeres ordenances que concerneixen al gremi de coeters i pirotècnics, diferenciant-les de les dels artillers. Aquestes disposicions entren en vigor l'any 1532.

L'espectacle pirotècnic oferit a Venècia amb motiu del triomf cristià sobre els turcs en la batalla de Lepant (1571) ha sigut considerat com l'assentament definitiu del desenvolupament tècnic de la pirotècnia.

En 1585 en Düsseldorf s'escenifica una adaptació de l'obra de Sèneca "Hèrcules Furens" en la que les bèsties Cerberus e Hydra disparaven pirotècnia des de boca i cua.

És en el segle XVII quan la pólvora arriba a Japó. A pesar de la proximitat geogràfica a Xina, els focs artificials arriben a través de comerciants holandesos o portuguesos. La pólvora haurà viatjat des de l'Orient Llunyà a l'Europa Occidental per a tornar a través d'Aràbia.

En el desenvolupament de la pirotècnia a València sembla va tenir molt a veure la batalla d'Almansa (1707). A la ciutat de València existia una fàbrica d'armes als terrenys del parc de la Ciutadella. De la fàbrica, que també havia servit com a guarnició de tropes, havien eixit mosquets i pistolons i servit de magatzem d'antigues armes denominades colobrines, perquè el tub o cilindre de ferro estava incrustat precisament en una traca.

Derrotades les tropes antiborbòniques, el rei Felip V ordena el desmantellament de la fàbrica. Els artesans es veuen obligats a tornar als seus pobles d'origen – Burjassot, Godella, Montcada, Paterna i Bétera, entre altres – i reprenen la seua activitat com a picapedrers i ferrers. L'afany destructor de les tropes els porta a cremar les colobrines o traques. La fusta quedarà destruïda mentre els tubs de ferro seran venuts com a ferralla tornant a les mans dels antics treballadors de la fàbrica.

Amb la pau, decideixen reprendre els rituals festius. Els tubs de les armes, de les traques, es transformen en ferramentes festives, que es carregaven i disparaven per exoperaris de la fàbrica. Es tracta dels primers morters de la festa amb origen conegut i que a València es continuarien anomenant traca.

La popularització dels tirs de traca genera certa professionalització. Els picapedrers es transformen en traquers durant les celebracions festives de les comunitats locals de València. La gran demanda els obligava a eixir dels seus pobles.

En 1748 l'italià Ruggieri rep l'encàrrec del rei anglès Jordi II d'un espectacle pirotècnic per a commemorar la pau d'Aixla-Chapelle, que inspirarà la cèlebre composició del músic aleman George Frideric Handel "Music for the Royal Fireworks". A pesar que el rei en persona inspeccionara la monumental estructura de fusta dissenyada per a l'esdeveniment, l'espectacle no es va desenvolupar com estava previst i part d'ella va cremar en flames. Les cròniques de l'època expliquen que el foc aeri va resultar correcte, però no així les rodes i estructures fixes.

En el segle XIX es produeix en la pirotècnia l'evolució química que permetrà la diversificació del color en els focs artificials. Els colors platejats i daurats utilitzats fins aqueix moment reben de la mà del químic francès Berthollet, que descobreix el clorat de potassi, a la resta de colors avui disponibles. Al mateix temps, amb la disponibilitat de l'àcid pícric, apareixen els efectes de "xiulets". El posterior descobriment del magnesi (1865) i de l'alumini (1894) permeten donar als focs artificials una lluminositat incomparable. També de França arribarà la invenció de la "carcassa", la peça de pirotècnia més utilitzada avui en dia.

L'esclat de la Revolució francesa aconseguirà que els focs artificials retornen al conjunt de les classes socials. D'una banda, deixa de ser patrimoni reservat a cortesans i reis, i per un altre fuig de recintes tancats on era necessari el pagament, convertint-se en un espectacle públic de consum democràtic. La influència dels corrents francesos, vinculades a la il·lustració i a la recerca del progrés intel·lectual, científic i econòmic, troba una especial acollida a la ciutat de València, on es trobava una de les colònies franceses més nombroses de l'Estat espanyol. De fet, els traqueros que disparaven focs a les dàrsenes del Grau estaven en contacte directe amb els francesos que habitaven la zona.

A principis del segle XIX la guerra acaba amb els llaços entre espanyols i francesos. Acabada aquesta en 1814 les autoritats borbòniques espanyoles no volien que els traqueros dispararen traques. València estableix prohibicions i càstigs per a aquells que les disparen. Es produeix una dualitat entre la ciutat de València i la resta. Al capital les autoritats marcaven el desenvolupament del cicle festiu, mentre que en la resta el ritual s'imposa a l'oficial. En realitat, és una època d'expansió i desenvolupament impressionant de la pirotècnia que al llarg del segle XIX es convertirà en el símbol d'identitat dels valencians.

A la Península Ibèrica es pot parlar de dues maneres diferents d'entendre els espectacles de focs artificials.

Galícia, nord d'Espanya i nord de Portugal; on es fabriquen els més perfectes voladors. Els més grans (coedàs en espanyol i foguetöes en portuguès) són impulsats per mitjà de dos motors subjectes a una canya de bamboo de quatre metres de longitud, i poden elevar fins a un quilogram d'estrelles a gran altura. Desafortunadament, l'elevat cost de la mà d'obra, les estrictes normes sobre seguretat i la disponibilitat de carcasses d'altres parts de la geografia nacional i internacional ha fet que la utilització d'aquest artifici en els espectacles de focs artificials s'haja reduït considerablement.

En la costa mediterranea; València i Catalunya alberguen a algun dels grans productors d'artificis pirotècnics de diferent tipus i efectes.

En el segle XX, els espectacles pirotècnics s'ofereixen a grans masses d'espectadors. Això comportarà la progressiva eliminació del foc terrestre o fix i la seua substitució pel foc aeri. La globalització també ha arribat al món de la pirotècnia, de manera que els grans productors com a Xina i a distància Espanya, Itàlia, Portugal, Japó envaeixen el mercat internacional amb el consegüent tancament de xicotets tallers i la pèrdua de les especialitats locals. El disseny d'espectacles, abans en mans dels fabricants, ix de les fàbriques i sorgeixen un gran nombre d'empreses que es limiten a seleccionar els productes en el mercat i després combinar-ho atenent a la seua particular forma d'entendre l'espectacle.

M'agradaria acabar, esmentant alguna de les manifestacions pirotècniques de la geografia espanyola com a botó de mostra de les profundes arrels que l'art pirotècnic ha tirat en aquest país.



BERGA. La Patum

Cada any per al Corpus se celebra a Berga La Patum. Berga ha conservat gelosament, al llarg dels segles, l'autentique document històric que és la Patum. El ritual que cada any s'executa en la xicoteta plaça de Sant Pere converteix a Berga en un nus embogit d'hòmens, foc, música i dansa; una conjunció perfecta que només els bons patumaires saben viure en plenitud, i que es converteix en el símbol que caracteritza i identifica tota una comunitat.
(www.ajberga.és)



DÀLIES. Processó del St.Crist de la Llum

El dia gran de de Dàlies és el tercer diumenge de setembre en què té lloc la processó del St. Crist de la Llum. A l'eixida i arribada de la processó es disparen milers de dotzenes de coets festejants el Sant.



ELX. La Nit de l'Albà

La segona setmana d'agost se celebren a Elx les seues festes patronals en honor a la Mare de Déu de l'Asunción. La celebració de la Nit de l'Albà té el seu origen en els segles XV-XVI quan des de les terrasses de les cases es tenia costum de tirar un coet per cada fill en senyal d'ofrena a la patrona. Cinc minuts abans de les 24:00 Elx apaga les seues llums per a viure l'explosió de la "Palmera de la Mare de Déu" que l'ajuntament llança des de la Basílica de Santa Maria junt amb a les més de 300 palmeres i les 5.000 dotzenes de coets repartides per la ciutat i que convertiran el cel en una explosió de llum i color.
(www.elx.com)



PATERNA. La Cordá

Matinada següent a l'últim diumenge d'agost, dia de la celebració del Stm. Crist de la Fe i Sant Vicent Ferrer.

Al carrer Major es col·loquen caixons replets de coets i femelletes, de diferents classes i models, en una trams de 120 metres de longitud per 8 d'ample. En cada caixó se situen tres persones. El pas del Coeter Major amb la bengala verda marca l'inici, de manera que junt amb la traca lenta de femelletes i coetons de focs seguit, es cremen entorn de 25.000 coets amb una intensitat mitjana de foc pròxima als 1.500 coets per minut.
(www.aj-paterna.es)



SANTIAGO DE COMPOSTEL·LA. Festivitat de l'Apòstol Santiago

A les dotze del matí del dia 24 de juliol, les campanes de la catedral anuncien el que ocorrerà aqueixa mateixa nit. La plaça de l'Obradorio s'ompli de llum i de color en un espectacle on la pirotècnia, la llum i el so transporten al visitant a un món màgic.



VALÈNCIA. Falles

València celebra la seua gran festa del foc i la pólvora que es prepara durant tot l'any.

Cap a mitjan del segle XVIII, les fallas eren un simple festeig inclòs en el programa d'actes típics de la festa de Sant Josep (19 de març). A l'alba del dia 18 en algunes vies urbanes apareixien ninots penjats al mig del carrer de finestra a finestra, o xicotets taulats col·locats junt amb la paret, sobre els quals s'exposaven a la vergonya pública un o dos ninos (ninots) al·lusius a algun succés, conducta o personatge censurables. Durant el dia, els xiquets i adolescents recollien material combustible i preparaven xicotetes pires de trastos vells que també rebien el nom de tares. Unes i altres eren cremades a poqueta nit de la vespra de Sant Josep congregant entorn de la foguera una àmplia participació popular.


L'endemà era dia de mitja festa i els fusters i els valencians devots acudien als temples parroquials per a festejar el seu patró.

La primera documentació sobre les tares, és un ofici dirigit al corregidor de la ciutat de València perquè prohibira la col·locació dels monuments (especialment els de tipus teatral) als carrers estrets i junts amb les façanes de les cases. Com a conseqüència d'aquestes mesures de policia urbana (prevenció d'incendis) s'obligava als veïns a plantar falles als carrers amples, als encreuaments de carrers i a les places.

Durant tot el segle XIX, l'Ajuntament i en general també les institucions d'autoritat, van mantenir una actitud vigilant i censora davant les tares. Aquesta política repressiva, justificada per la necessitat modernitzar i civilitzar els costums de la ciutat, pretenia eradicar els festejos populars (Carnestoltes i Tares, entre altres), i es va intensificar durant els anys setanta en establir onerosos impostos sobre el permís de plantar tares o tocar música. Aquesta pressió va generar, com a reacció, un moviment en defensa de les tradicions típiques i en 1887 la revista La Traca va atorgar per primera vegada premis a les millors tares.

En 1927, l'associació per al foment del turisme València Atracció va organitzar el primer Tren Faller. L'acte va tenir tal èxit que la societat valenciana es va bolcar encara més amb les falles, incrementant considerablement el nombre de monuments que s'erigien. Va ser en aquests anys quan les tares es van convertir realment en la festa major dels valencians.
(www.fallas.com)



BIBLIOGRAFIA

Aguirre Franco, Rafael

"Els focs artificials. El festival de Sant Sebastià". Fundació Cruzcampo, 1998

Bertran Llarg, Jordi

"sense títol". Pròxima publicació

Goñi Urcelay, Felix Mª

"Focs artificials en Euskalherria : pirotècnia i pirotècnics". Edicions Laga, 1999

Lancaster, Ronald

"Fireworks. Principles and Practice" (3a ed.) Chemical Publishing CO., Nova York, 1998

Extret de http://www.pyro4.nl